Els neorealistes buscaven difondre un ideari social molt assumible per part
de l'esquerra intel·lectual, decidida a utilitzar el cinema com a via difusora
de les seves inquietuds polítiques de manera austera i senzilla.
Al Brasil va ser el cinema novo el corrent que va canalitzar totes aquestes
influències, oposant-se als gèneres comercials que omplien les pantalles del
país lusoparlante (parlants del portuguès).
El cicle del cinema novo va anar prenent forma gràcies a productors independents, de vegades enfrontats a les principals corporacions cinematogràfiques del país.
El cicle del cinema novo va anar prenent forma gràcies a productors independents, de vegades enfrontats a les principals corporacions cinematogràfiques del país.
Glauber Rocha va publicar el 1965 el seu assaig "Una estètica de la
fam", entès com un manifest del cinema novo.
En endavant, el moviment va créixer al llarg de tres fases. La primera va des
del 1960 fins al 1964, i es caracteritza per un tipus de producció molt atenta
als sectors desfavorits de la població. El segon període arriba fins al 1968, i
incideix en un discurs d'esquerres, crític amb el poder i contra la desigual
política de desenvolupament duta a terme al Brasil. L'última fase arriba fins a
1972, i és potser la més simbòlica, ja que abarca uns anys d'estricte control
per part de la censura, que van portar als cineastes a elaborar trames al·legòriques,
ambientades en el passat històric.
L'exili de diversos dels principals valedors del moviment va acabar anul·lant
les seves possibilitats de futur.
Entre els impulsors del cinema novo, trobem a Glauber Rocha (abans citat), director de Déu i el diable a la terra del sol (1964), Terra em transe (1967), Antonio des Mortes (1969) i Caps tallades (1970), i així mateix autor del llibre "Revisâo crítica do cinema brasiler", a través del qual va poder entendre la riquesa intel·lectual d'aquest corrent.
Entre els impulsors del cinema novo, trobem a Glauber Rocha (abans citat), director de Déu i el diable a la terra del sol (1964), Terra em transe (1967), Antonio des Mortes (1969) i Caps tallades (1970), i així mateix autor del llibre "Revisâo crítica do cinema brasiler", a través del qual va poder entendre la riquesa intel·lectual d'aquest corrent.
El cinema novo va ser ric en expressions populars, pròximes de les ètnies i els
grups socials més pobres del Brasil. Títols com Us Cafajestes (1962), de Ruy Guerra, i Xica da Silva (1976), de Carlos Diegues, van ajudar a perllongar
una tendència indispensable. Malgrat el progressiu desgast, el cinema social realitzat
per aquestes dates encara segueix considerant un model a tenir en compte per
les noves generacions de directors i guionistes brasilers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada