El neorealisme, va ser posat en pràctica a Itàlia al
llarg de la dècada dels quaranta del segle XX. L'etiqueta neorealista no suposa
una avantguarda, sinó un retorn a valors ja existents en la cinematografia
anterior. Valors que eren els mateixos que després van defensar els teòrics
francesos del cinéma vérité. Les qualitats que van venir a definir el conjunt
tampoc eren noves.
Entre aquestes característiques cal assenyalar l'ús
d'actors no professionals, el naturalisme a l'hora de plasmar la trama, l'ús de
localitzacions reals i el rebuig del pintoresc i esterotipat en els personatges.
Però el valor bàsic fora potser aquesta presència dels escenaris exteriors, que
d'alguna manera resumia una inquietud propera al llenguatge dels documentals. També
els directors del neorealisme plasmaven així la quotidianitat, amb els seus
anhels i les seves misèries. Qui va acaparar mèrits en aquesta tasca va ser
Vittorio de Sica, responsable de films de qualitat indiscutible, com El limpiabotas (1946), Lladre de bicicletes (1948), Miracle a Milà (1951) i Umberto D. (1952).
Com succeeix amb altres tendències, l'ocàs del
neorealisme italià va arribar amb la seva estilització i manierisme. Clau en
aquesta decadència va ser el llargmetratge Arròs
amarg (1949), de Giuseppe de Santis, que va convertir en estrelles als seus
protagonistes, Silvana Mangano i Vittorio Gassman. Encara que el seu film
mostrava amb afany naturalista un entorn rural. En endavant, el corrent va ser
assentant com un model a imitar, sobretot per part de les cinematografies dels
països en vies de desenvolupament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada